No tinc cap dubte que el jutge Vidal és una gran persona, que creu en la justícia i no en la simple aplicació funcionarial de lleis i decrets. Amb el panorama que un troba a Espanya quan traspassa la porta de qualsevol facultat de Dret, això ja és dir molt. En la idea d’estat de dret que predomina a les institucions espanyoles, el concepte de justícia no hi pinta res.
Tractant-se d’un jurista, entenc que haver jugat a redactar una constitució amb l’ajuda d’uns amics li deu haver resultat una experiència molt satisfactòria. Jo, en els anys en què he viscut amb la vida política del país regida per una constitució, i també com a conseqüència del que he pogut observar en l’evolució d’altres estat europeus amb un règim també constitucional, he arribat a la conclusió que les constitucions es venen com si fossin sistemes de garanties favorables als ciutadans, i després en la seva aplicació són més aviat normes repressores de les autèntiques aspiracions dels ciutadans.
No m’he llegit tot el projecte presentat pel jutge Vidal, però amb una lectura “en diagonal” n’he tingut prou per constatar que sembla una carta als reis. I els reis qui són, en aquest cas? L’estat és clar. Per això hi ha un article en què afirma que l’estat s’ha de comprometre a aconseguir els fons necessaris per poder garantir a cada ciutadà l’exercici dels drets que els reconeix la constitució. Això significa que si tinc dret a un habitatge digne, l’estat me n’haurà de proporcionar un, i que l’única responsabilitat que té és aconseguir els calés que calguin sense aturar-se en cap mena de consideració? Després de l’experiència dels últims quaranta anys amb aquest tipus de drets socioeconòmics, encara no s’han adonat que l’estat només pot garantir el que paga, i que per pagar només compta amb els impostos i l’endeutament?
A través de les expressions que s’empren en molts dels articles, m’assabento que els catalans som una raça d’individus procedents d’alguna mena de paradís utòpic, carregats de bones intencions i capdavanters en valors progressistes d’aquest que queden molt bé quan n’has de parlar, però que ningú té en compte a l’hora d’actuar. No volem una constitució, el que volem és donar una lliçó al món. Si aconseguim la independència aconseguirem demostrar que només la volíem per ser encara més integralment carallots del que ja ho som ara.
L’estat és l’encarnació del Déu munífic i proveïdor descendida sobre la terra, i sortosament ho haurà fet a Catalunya. És l’encarregat de garantir-nos un estat de coses que ens durà a la felicitat sense moure’ns de casa i sense necessitat de fer-nos un pla de pensions de la Caixa. Ara, el que no he sabut trobar –potser m’hauré de llegir l’esborrany amb més deteniment—és que ningú et garanteixi la llibertat d’espavilar-te per buscar-te la vida, i el gaudi dels fruits que hagis obtingut amb els teus esforços. Aquesta és la principal garantia que ens hauria de proporcionar la constitució. Si no, arribarem a un estat d’aquells dels quals es deia que el ciutadans feien veure que treballaven per a l’estat i aquest últim feia veure que els pagava.
